Juan Bolívar: “Vam haver d’improvisar maneres diferents de les habituals per introduir les lents de contacte”

Juan Bolívar (Benalúa de las Villas, Granada, 1976) va ser un dels òptics optometristes encarregats de la manipulació, col·locació i extracció de les lents de contacte als actors de La societat de la neu. Bolívar ha centrat la seva carrera en la contactologia avançada i en l’ortoqueratologia.

Com es va posar en contacte amb tu l’equip de J.A. Bayona?

En un primer moment, jo no formava part de l’equip. Després de tenir dificultats durant la primera part del rodatge, van arribar, fins i tot, a plantejar-se seguir o no amb les lentilles per la seva mida i pel treball previ de maquillatge que feien complex manipular-les.

Des de producció, en una reunió amb el mateix Bayona, van decidir intentar buscar algú expert en lents de contacte. Sembla que vaig ser recomanat des de diferents bandes, ja que, a més, el rodatge es feia a Serra Nevada, relativament a prop d’Alcalà la Reial, on resideixo.

En què es basava la vostra tasca?

La nostra tasca era molt simple: cada dia rebíem per correu electrònic la planificació de l’endemà amb les escenes i actors que necessitaven utilitzar lents de contacte. Ens encarregàvem de posar les lents de contacte, estar pendents i a prop dels actors per si tenien alguna molèstia i, una vegada acabada l’escena, treure-se-les i realitzar els processos de neteja i manteniment perquè estiguessin preparades per al proper ús.

Quin tipus de lents es van utilitzar?

Eren lents toves cosmètiques de 22 mm de diàmetre, fabricades en un laboratori especialitzat als EUA. Havien de simular hemorràgies conjuntivals, hiperèmies, edemes o cicatrius corneals. Es va aconseguir un resultat molt realista. A excepció de les del personatge de Javier Methol, que simulaven un ull protètic, en tota la resta s’havien de col·locar en la posició adequada perquè sempre tinguessin els mateixos efectes en la mateixa posició. Per evitar la rotació, totes tenien sistemes d’estabilització.

Alguna altra curiositat?

Alguns dels actors tenien diferents lents de contacte, amb un grau diferent d’hiperèmia i hemorràgies, segons avançava el rodatge, per mostrar la millora de l’ull. Un exemple és el cas del personatge de Nando Parrado que, tot just després de l’accident, tenia un grau d’inflamació molt sever i a mesura que la pel·lícula avança li va millorant.

Quants optometristes hi havia a l’equip?

En un principi volien que hi fos jo sol durant tot el rodatge, que eren sis dies a la setmana durant tres mesos. Ho preferien així per la familiaritat i confiança que es genera amb els actors. Davant la impossibilitat de compatibilitzar-ho amb el meu dia a dia, els vaig plantejar fer-ho amb membres del meu equip i també amb un alumne meu del màster de la Universitat de Granada. Tot i algunes reticències inicials, finalment van accedir-hi i em van acompanyar Alicia López Álvarez, Jorge Caballero i Juan José Cruz Crespo (alumne de la UGR). També hi van participar dues altres col·legues: l’asturiana Susana Campos i, abans de la nostra arribada, Ana Castillo.

Com eren les jornades de gravació?

Les jornades de gravació eren llargues i podien variar en funció del dia, però solien ser des de les 8:30 del matí fins a les 18:00 hores, uns sis dies a la setmana.

Hi havia tres sets de rodatge, amb tres fuselatges iguals. El primer estava a uns 2.500 metres d’altura en una nau que van muntar en un aparcament de la part alta de Pradollano (a l’estació d’esquí de Serra Nevada). El segon es trobava en plena serra a uns 3.000 metres, a la zona coneguda com la Laguna de las Yeguas, i on es van rodar totes les escenes de les expedicions i exteriors. Finalment, el tercer, a la part baixa de la serra, molt més accessible per rodar els efectes especials.

Què va suposar més complexitat?

Pel que fa a la nostra feina, van ser els primers dies d’ús de les lents, quan es gravava just el moment després de l’accident: havíem de col·locar les lents de contacte després de llargues sessions de maquillatge, de fins a tres hor

es, i fer-ho sense malmetre’l manipulant unes lents de 22 mm. Tenia força dificultat i vam haver d’improvisar maneres diferents de les habituals per introduir les lents.

Se’ls va plantejar que seria més fàcil fer-ho en l’ordre invers, és a dir, tal com solem recomanar: primer, col·locar les lents i, després, maquillar. Però, tenint en compte les llargues sessions de maquillatge i que la majoria d’actors no estaven acostumats a l’ús de lents de contacte, no volien allargar més el temps d’ús. Les lents en si mateixes no eren molestes, tot i la seva mida, però hem de pensar que les baixes temperatures de tot el dia les feien més perceptibles.

Una altra dificultat era que, a vegades, s’havia de treballar en escenaris poc adequats per manipular-les. Per això, també havíem de ser a prop dels actors per ajudar-los davant de qualsevol molèstia.

“Havien de simular hemorràgies conjuntivals, hiperèmies, edemes o cicatrius corneals. Es va aconseguir un resultat molt realista”

I allò que més et va impactar?

El nivell de perfecció de tot, des del maquillatge fins a cuidar qualsevol detall perquè res quedés al descobert.

Va haver-hi alguna trava o impediment durant la gravació?

Sí, per descomptat. M’imagino que a tots els rodatges n’hi ha. En aquest cas, quan a sobre es grava a l’hivern, el clima provocava moltes traves i imprevistos, que ja solien tenir-se en compte. Un altre obstacle va ser que quan es va rodar encara eren vigents les restriccions de la covid-19, i encara havíem d’utilitzar mascaretes i fer-nos tests diaris (hi havia un equip mèdic que s’hi dedicava exclusivament).

Havies treballat abans en la gravació d’un projecte audiovisual?

No, va ser la primera vegada.

Com valores aquesta experiència i què en destacaries?

Ha estat una experiència molt enriquidora. Destacaria l’altíssim nivell d’organització. El treball realitzat des de producció per coordinar la feina de tantíssimes persones —depenent del dia de rodatge, hi havia entre 200 i 300 persones— va ser el que més em va cridar l’atenció.

Creus que és un camp per explorar a la nostra professió?

Totalment. De fet, està canviant en els últims anys i cada vegada és més habitual veure optometristes dins dels equips de rodatge. Encara queda molt per fer, però els equips de producció cada vegada valoren més el que aporta un òptic optometrista a l’hora d’optimitzar tot allò relacionat amb els efectes especials de les lents de contacte.

“Ha estat una experiència molt enriquidora. Destacaria l’altíssim nivell d’organització”

Què diries a altres companys i companyes que s’ho estiguin plantejant?

Primer, que tinguin en compte que, de vegades, els rodatges fan que hàgim d’adaptar els nostres protocols a les seves necessitats i, per tant, s’ha d’improvisar i canviar la nostra forma habitual de treballar al gabinet. Un exemple d’això és haver de buscar maneres que mantinguin el grau d’higiene i eficàcia que minimitzi les possibles complicacions en ambients no adequats com poden ser els sets de rodatge. També és necessari un determinat grau d’experiència amb els diferents tipus de lents de contacte, per així poder

 solucionar aquelles dificultats que puguin presentar-se quan es manipulen lents de contacte diferents de les habituals, sigui per mida, disseny o material, així com per manera d’inserció i extracció.