La importància de la visió en la pràctica esportiva

Qui més qui menys, a tothom li agrada la pràctica esportiva, sigui quan la practiquem nosaltres, sigui mirant els que se superen a ells mateixos i als altres i aconsegueixen guanyar.

Quan era petita em van apuntar a tenis. M’hauria agradat poder veure correctament la trajectòria de la pilota, poder-me col·locar bé i tornar-la precisament allà on el rival me la pogués tornar, o no; però la veritat és que quasi no podia tornar-ne cap, encara que el professor utilitzés pilotes d’entrenament i me la tirés directa a la raqueta.

Més endavant, i gràcies a l’optometria, vaig aprendre que els meus ulls apuntaven lleugerament per davant de l’objecte que miro; per tant, el meu gest esportiu quasi sempre era abans d’hora. Com més petita era la pilota i més ràpida anava, pitjor em sortia.

Per localitzar bé l’objecte, els dos ulls s’han de coordinar bé. També ho podem fer bé amb un sol ull, però costa més. Si se suprimeix de manera intermitent i diferent segons la distància a la qual mirem i, a més, hi sumem una lateralitat creuada, l’embolic és màxim.

Una vegada vaig sentir que definien la visió com la capacitat de poder esquivar una pilota de tenis, veure la pilota i que els dos ulls es coordinin de manera extraordinària per entendre ràpidament la distància a la qual es troba en tot moment. Em va semblar la definició perfecta.

Les habilitats visuals importants per a la pràctica esportiva són: agudesa visual, sensibilitat al contrast, agudesa visual dinàmica, flexibilitat acomodativa, fixació, seguiments, sacàdics, visió estereoscòpica, velocitat de reconeixement, coordinació ull-mà, coordinació ull-peu, visió perifèrica i habilitats d’anticipació

Recordo el dia en què, després de molts anys, vaig poder calcular la distància d’una pilota en moviment. La sorpresa va ser màxima i la satisfacció brutal. Quan pensem en visió i esport ràpidament pensem en el paper que fa la visió. Per a nosaltres, ho tenim clar, és el que marca la diferència. La visió triomfa sobre els altres sentits. Molts esportistes d’elit ja ho saben, i està demostrat que molts d’ells, de manera innata, tenen unes habilitats visuals extres.

Les habilitats visuals importants per a la pràctica esportiva són: agudesa visual, sensibilitat al contrast, agudesa visual dinàmica, flexibilitat acomodativa, fixació, seguiments, sacàdics, visió estereoscòpica, velocitat de reconeixement, coordinació ull-mà, coordinació ull-peu, visió perifèrica i habilitats d’anticipació.

De totes aquestes, quantes en mesurem en una revisió normal? Una, dues? Si en un esport quasi sempre ens estem movent i l’estímul també es mou, no seria més real adaptar l’examen visual a aquestes circumstàncies? I en el nostre dia a dia, no ens movem nosaltres i els estímuls? Com podem mesurar aquesta visió més dinàmica?

Ja fa temps que començo les revisions amb tests de 3D, primer perquè sorprenc el client, ja que tothom s’espera que surtin les lletres negres sobre pantalla blanca i comencin a fer-se petites. Sorprendre’ls fa que tinguin millor predisposició. Després els explico que aquesta habilitat, la del 3D, és la més important que fan els dos ulls. Tenim dos ulls per entendre on són les coses, poder-les agafar, poder-les esquivar o llançar allà on volem.

Comencem la mesura, que si és bona arribarà a 40”, i ja podem arribar a la conclusió que l’agudesa visual és bona i que no hi ha cap fòria o estrabisme. Per tant, de seguida ja es descarten molts problemes. Després continuo amb el test de Randot; no és el mateix l’estèreo del test de la mosca (Titmus) que la de punts aleatoris. Aquesta estèreo més central és l’estèreo de la fòvea, la de la via parvocel·lular, mentre que l’altra és més perifèrica i en alguns casos, encara que hi hagi un problema de visió binocular, poden respondre bé alguns graus. Tot i això, aquí cal aclarir si estan veient el cercle desplaçat o si realment el veuen més endavant.

Continuem amb l’estèreo de lluny, el test polaritzat del projector i el vectograma de la corda. Mirant-lo sabem si el pacient té resposta SILO i si hi ha bones reserves tant en convergència com en divergència. Després també els faig alternar entre el test de lluny i el vectograma desplaçat, uns centímetres primer en convergència i en acabat en divergència. Tot seguit, els pregunto si quan tornen a mirar el vectograma que és més a prop la corda se’ls fa doble, i així queden avaluats els salts de vergència. Per acabar amb el vectograma, el deixo desplaçat en uns centímetres, primer en convergència i després en divergència, i el moc fent la H davant del client. D’aquesta manera, observo els moviments de seguiments i la fixació en totes les posicions de mirada, amb la instrucció que, si se li desdobla o perd la percepció de 3D, cal que m’avisi.

D’aquesta manera i en pocs minuts, puc saber quina és la seva qualitat de visió 3D. És aquesta una de les habilitats més utilitzades de la nostra visió, en el nostre dia a dia i, per descomptat, en l’esport.

Aquest article es va publicar el febrer de 2024 a la revista Optometristes.cat número 32.