L’etimologia ens parla

L’origen etimològic de la paraula fòria és ‘fòrum’ o ‘lloc de trobada’. Les persones van al fòrum quan volen i se’n van quan volen. Si el cervell no pot o no vol mantenir l’ull no director al fòrum l’expulsa, la reunió s’acaba i l’ull no torna fins que no tingui el permís del gran cap per retornar-hi.

De la sortida involuntària del fòrum, més o menys digna, de l’ull no volgut neix la paraula tropia, l’origen etimològic de la qual és de ‘tendència’, ‘rumb’ o ‘desplaçament’, en aquest cas descontrolat.

De fet, alguns ulls no han arribat mai a estar al fòrum, mai no han tingut relació amb la seva parella i desconeixen el que és treballar plegats perquè sempre han anat per lliure, sigui en igualtat de condicions amb el seu company, com és el cas del patró monocular altern, sigui oblidats en les tenebres de la visió borrosa, com és el cas de l’ambliopia estràbica. Per a ells, la fòria és un ens desconegut, ja que viuen vagant per lliure a l’extràforum, oblidats per l’ull director, en estat de tropia pura i dura. Per sort, són casos extrems.

El pas de fòria a tropia no és una línia sinó una zona de coincidència, de transició entre estats de control i descontrol binocular. Una fòria alta podrà considerar-se com una tropia baixa per la seva tendència més gran a anar-se’n, mentre que una tropia baixa podrà entendre’s com a fòria alta perquè, malgrat que l’ull es mogui (‘tropies’) per anar-se’n del fòrum, pot tornar encara que sigui amb el vent a favor.

La capacitat del sistema visual per fer tornar l’ull al fòrum, compensant la desviació, és el que coneixem com a reserves de fusió i depèn de diferents factors. Les reserves fusionals poden canviar amb el pas dels anys, cansament, estat de salut, canvis refractius, malalties i cirurgies oculars, traumatismes o períodes d’exigències visuals altes i continuades.

L’origen etimològic de la paraula fòria és “fòrum” o “lloc de trobada”

No tot és possible

La característica de les disfuncions visuals no estràbiques és justament aquesta capacitat de control mitjançant les reserves fusionals i en les condicions adequades. Per això diem que una fòria es pot descompensar i trencar en tropia, sense perdre la seva etiqueta de disfunció binocular no estràbica si aquest pas és puntual i fàcilment reversible. Com podem suposar, sempre partim de la presència de la ‘placa base’ de la visió binocular; si no és així, la compensació és impossible.

La qüestió és saber si és possible recuperar l’estabilitat binocular i això ens porta a plantejar-nos fins a quin punt podem revertir la tropia (o fòria descompensada) en fòria compensada mitjançant les estratègies de maneig. Cal preguntar a la persona examinada quantes vegades té visió doble des d’una imatge única. També és una primera pista crucial si, de sobte, quan desapareix la diplopia, les dues imatges s’ajunten en una de sola, en lloc de desaparèixer la ‘que se’n va’.

Encara que no sempre es percebi la visió doble provinent d’una imatge única, només que es percebi en alguns dels episodis de diplopia, n’hi ha prou per obrir esperances. Si hi ha unes mínimes reserves fusionals, perquè la persona disposa de la ‘placa base’ que permet l’estereòpsia, la possibilitat d’èxit amb les ajudes prismàtiques és molt elevada.

Podem trobar-nos amb qui explica que fa anys que no té visió doble, però recorda haver-la patit a la infància, i és probable que no recordi com es produïa. Davant la valoració binocular sense dissociar, és a dir, quan mesurem la disparitat de fixació mitjançant filtres vermell/ verd o polaritzats, sense recórrer a la seva ruptura mitjançant prismes, es podrà produir una supressió monocular que serà total amb els prismes rotatoris quan intentem forçar la binocularitat, però sense aconseguir passar de la biocularitat. És a dir, sense fusió.

Aquesta avaluació ‘biocular’ forçada acaba mostrant que la supressió es pot produir de manera intermitent o poc abans de l’alineació de les imatges dissociades, fet que coincideix amb la resposta a l’anamnesi, en què es manifesta diplopia de sobte i no des d’una imatge única, o en què desapareix sense arribar a fusionar-se les imatges monoculars. En aquest cas, la placa base binocular no existeix: la visió binocular és irrecuperable.

En aquestes circumstàncies, l’estímul biocular (no binocular) ‘artificial’ provocaria una diplopia encara més recurrent. L’absència de la capacitat de fusió donaria lloc que el sistema es trobés més sovint amb unes imatges monoculars, apropades pels prismes a la posició d’heterodesviació, seguint sense saber què fer amb elles: l’absència del maquinari binocular impediria la desitjada fusió.

Necessàries però no suficients

Tornant al fòrum amb les nostres estimades reserves de fusió, cal matisar que són necessàries però no sempre suficients per compensar una heterofòria, fins i tot amb independència de la seva magnitud i variabilitat. Com a tota empresa, el cervell demana resultats i l’ull director es posarà d’acord amb el seu soci, si aporta alguna cosa a la societat i l’esforç per aconseguir posar-se d’acord amb ell compensa amb un benefici.

Les reserves fusionals poden canviar amb el pas dels anys, cansament, estat de salut, canvis refractius, malalties i cirurgies oculars, traumatismes o períodes d’exigències visuals altes i continuades

Els altres requisits, per tant, per a una visió binocular estable són disposar d’una agudesa visual monocular mínima competent en tots dos ulls i la mida similar de les imatges retinals respectives, és a dir, la mínima anisoiconia.

Sovint, les heterofòries compensades es poden descompensar, malgrat disposar de bones reserves fusionals, per una pèrdua visual monocular deguda a una patologia macular o a una pèrdua de transparència de medis, per exemple. També pot ocórrer per un canvi refractiu monocular significatiu, secundari a unes cataractes, per exemple, que en neutralitzar-se amb les lents en ulleres provoquen una anisoiconia que determina la ruptura del delicat equilibri binocular.

En situacions més excepcionals, la micròpsia significativa provocada per una translocació macular crearà una anisoiconia prou accentuada per desencadenar el pas de fòria a tropia. En aquests casos de més difícil maneig, contemplar un sistema telescòpic del tipus Galileu, amb una lent de contacte negativa que converteixi l’ull òpticament en hipermètrop per poder incorporar en les ulleres una lent convergent que magnifiqui la imatge, pot afavorir la fusió, amb permís dels efectes prismàtics verticals diferents, en mirar per sota dels centres òptics de les ulleres, un aspecte també a controlar a l’hora d’escollir potències.

Les conseqüències de totes aquestes penalitzacions seran més crítiques si afecten l’ull director, ja que trenca un esquema binocular molt assentat en una supressió de l’ull no director més o menys eventual, característica de les heterofòries que es mouen en l’àrea fronterera entre tropia i fòria.