Paradoxes comportamentals

INSUFICIÈNCIES DE CONVERGÈNCIA INFANTILS

Consells a infants per frenar els abusos dels amics ploms

Com sabem, un amic o amiga plom és un amic pesat, cosa que no implica que tingui qualitats suficients per explicar el manteniment de la seva amistat. En especial, en les relacions socials infantils polièdriques, plenes d’ebullició madurativa i experiencial, resulta complicat trobar l’equilibri entre frenar l’amic plom sense renunciar a una amistat que també aporta coses positives.

Una estratègia antiploms és crear el clima necessari per aconseguir l’efecte sense que es noti la cura, és a dir, afavorir que sigui el mateix amic o amiga plom qui prengui la decisió de frenar la insistència. D’aquesta manera no serà el petit nen o nena que pateix les seves molèsties qui el freni.

Per exemple, si l’amic plom es presenta cada dia a berenar, cal evitar berenars atractius: un entrepà de pa mal descongelat, un tros de formatge sec de règim amb regust de plàstic i, per descomptat, gens d’oli, juntament amb un got d’aigua de l’aixeta una mica reescalfada i servida en un got de plàstic groguenc i desgastat amb marques de llavis. Amb tot això n’hi haurà prou perquè el mateix amic plom decideixi canviar l’incòmode hàbit de presentar-se a berenar tarda rere tarda.

I ara explicarem la relació entre l’estratègia per a l’amic plom amb el comportament, aparentment contradictori, dels nens i les nenes amb insuficiència de convergència.

L’aparença que no és

Com sabem, la insuficiència de convergència descriu la dificultat de mantenir els ulls centrats sobre l’objecte d’atenció, a causa d’una tendència més gran de la normal a divergir en condicions de repòs. Per aquesta raó també se la coneix com a exofòria de prop per sobre de la norma (d’exo = fora i fòria de “fòrum” o zona de reunió dels ulls).

En aquest sentit, sembla contradictori que el comportament infantil, davant de la insuficiència de convergència, manifesti el contrari del que sembla lògic. Si com menys distància visual més esforç de convergència, per què els nens i nenes exofòrics per sobre de la norma recorren a un reflex postural tan curt per acabar amb els píxels de les pantalles enganxats al nas?

L’explicació és a la mateixa línia de l’estratègia davant de l’amic plom.

La criatura que pateix insuficiència de convergència, de manera inconscient, descobreix que està més còmoda a una distància prou curta perquè l’amic plom, que en aquest cas és l’ull no director, abandoni la pista de joc, cosa que evita el pesat esforç d’empènyer-lo a participar en la binocularitat: si no hi ha visió binocular no hi ha problema binocular (encara que n’apareguin molts altres, és clar).

Una estratègia antiploms és crear el clima necessari per aconseguir l’efecte sense que es noti la cura

Per a l’ull director, posar-se d’acord amb el seu amic no director representa un esforç massa gran, de manera que per a ell és el seu amic plom. Forçant el sobreesforç de mirar molt de prop, amb una convergència debilitada, aconsegueix una supressió visual central de l’ull no dominant més ràpida i efectiva que mirant a una distància més llarga, exigent de menor esforç de convergència i, per tant, amb més possibilitats que el seu amic plom l’obligui a fer un esforç excessiu per mantenir l’incòmode festí binocular.

DISFUNCIONS ACOMODATIVES INFANTILS

Els nens i nenes amb disfuncions acomodatives no toquen el trombó

Com sabem, el signe típic de la presbícia és allunyar el text per buscar una millor nitidesa. Donat que el dèficit acomodatiu ‘estructural’ impedeix enfocar les lletres amb claredat a la distància de lectura ‘normal’, és allò que també es coneix com a ‘tocar el trombó’.

En canvi, la major part dels nens i nenes amb disfuncions acomodatives solen utilitzar una distància de lectura curta i es troben més còmodes apropant-se el text al nas que no pas mantenint una distància de lectura desfogada. Si aquesta condició no és la que hem descrit abans podem trobar valors d’endofòria, amb la qual cosa el fet d’usar una distància curta no ve per voler convidar l’ull no director a passeig, a l’efecte d’evitar l’esforç de coordinar-s’hi, sinó que ben al contrari: ja li està bé utilitzar-lo.

De la mateixa manera que es diu “què va ser primer: l’ou o la gallina?”, podríem preguntar-nos si l’ús d’una distància curta va provocar l’endofòria o si l’endofòria va afavorir l’ús d’una distància curta. En qualsevol cas, la qüestió és per què s’apropen en llegir els nens i nenes si pateixen dificultats per mantenir una acomodació poc eficient a distàncies curtes.

Una altra aparença que no és

En primer lloc, cal recordar que les disfuncions acomodatives infantils no afecten l’estructura del sistema, com és el cas de la presbícia de l’adult, sinó la seva funció; en conseqüència, l’efecte sobre el sistema és diferent.

Una disfunció acomodativa infantil pot fluctuar: no sempre ha de mantenir-se en valors que impedeixin enfocar a distàncies curtes. En tractar-se d’una afectació del ‘programari’ visual, pot mantenir-se millor o pitjor segons el dia, el moment del dia, el tipus d’activitat o l’estat de fatiga del nen o nena.

La insuficiència de convergència descriu la dificultat de mantenir els ulls centrats sobre l’objecte d’atenció, a causa d’una tendència més gran de la normal a divergir en condicions de repòs

En qualsevol cas, la prioritat pràctica del sistema no és tant buscar la definició perfecta de les imatges percebudes com buscar-ne la identificació. En reduir la distància de lectura, els caràcters observats es veuen més grans, fet que produeix un efecte de magnificació que determina la possibilitat d’identificar les lletres amb més facilitat, encara que sigui en condicions d’esborronament relatiu. Salvant les distàncies, és com la persona amb baixa agudesa visual, que utilitza una distància molt curta per llegir.

Com és previsible, els nens i nenes amb disfuncions acomodatives no són precisament bèsties lectores. Amb la solució d’apropar-se per identificar amb menys esforç allò que perceben com a més gran ja en tenen prou.

L’absència de referències determina que l’anomalia es converteixi en normalitat. El nen o nena que s’apropa, ja sigui per buscar la supressió monocular en una insuficiència de convergència o per buscar la magnificació d’uns caràcters massa petits, per enfocar-los a una distància normal se’ls alerta, en el millor dels casos, que s’allunyin.

La família i els docents no preveuen la possibilitat que pateixin una disfunció visual de prop a la qual semblen no tenir dret; per això la informació i la divulgació són fonamentals en el nostre paper com a òptics optometristes.

Aquest article es va publicar el febrer de 2024 a la revista Optometristes.cat número 32.