Joan Pérez Corral: “En control de miopia, el millor tractament per a un cas és aquell que es farà servir”

Doctorat en Enginyeria Òptica, Joan Pérez (9.675) encapçala la nova vocalia del COOOC, ‘Control de la miopia’. Acompanyat per Maite Serrano -també Secretària de la junta del COOOC-, la vocalia té un doble objectiu: oferir formació als professionals i informació a la població.

Actualment es parla molt de la miopia. Quins mecanismes estem aplicant per controlar-la?

A més de la important indicació de portar la miopia perfectament corregida en tot moment, és a dir, no hipocorregir, els tractaments que estem fent servir avui en dia són l’ortoqueratologia, les lents de contacte toves i vidres oftàlmics amb dissenys específics per al control de la miopia i, conjuntament amb els oftalmòlegs, el col·liri d’atropina.

Fins a quin punt les lents de desenfocament perifèric, sigui de contacte o oftàlmiques, poden ajudar a aturar la miopia?

Si ens basem en els informes de cadascuna d’aquestes tècniques, podríem afirmar que estadísticament poden frenar, tot i que no aturar, la progressió de la miopia en aproximadament un 50-60% dels casos. És molt important destacar que els tractaments frenen, però no aturen, i que aquests percentatges són purament estadístics. Per tant, no es pot garantir una eficàcia determinada en un cas en concret.

Quines altres polítiques es podrien aplicar?

Hi ha molts indicis que certs hàbits visuals poden augmentar la possibilitat que un infant desenvolupi una miopia i que progressi, com ara passar moltes més hores dedicades a tasques de prop que no pas a activitats a l’aire lliure. Per tant, trobar l’equilibri entre aquestes distàncies de treball al llarg de tot el dia seria una bona recomanació per intentar evitar l’aparició de la miopia en els infants o, si més no, endarrerir-la el màxim possible. No cal dir que un control periòdic és imprescindible.

Quin és el principal problema amb el qual ens trobem actualment?

Personalment, crec que la falta d’informació. En primer lloc, falta d’informació a les famílies: han de saber que poden fer més coses que posar ulleres als nens (que, per una altra banda, és el primer que s’ha de fer), com aquests tractaments que acabem de comentar. Però també hi ha falta d’informació al sector. Tots els òptics optometristes (i també els oftalmopediatres) hauríem d’estar correctament informats per parlar d’aquests tractaments als pacients (de cadascun d’ells) i, qui ho desitgi, formar-se per implementar-los.

I ara diré una cosa que no puc obviar com a docent i investigador: hem de ser molt crítics i rigorosos amb la informació que ens venen. Al final, els responsables de què diem, què fem i què recomanem als nostres pacients som nosaltres. Ningú més.

Per finalitzar aquesta pregunta, un problema relatiu és que per fer un control exhaustiu de miopia és necessari fer una biometria periòdicament i, tot i que cada vegada hi ha més biòmetres als centres òptics, encara no s’ha estès el seu ús.

El que jo recomano a aquests companys que voldrien posar en pràctica aquesta mesura i que no disposen d’un biòmetre és buscar algun centre de referència on ho puguin fer, com són els centres universitaris de la visió a les seus de Terrassa i Diagonal-BCN.

Quina relació hi ha entre la privació de la llum solar i l’aparició o augment de la miopia?

Les darreres revisions bibliogràfiques sobre aquest tema indiquen que la falta d’estimulació a la llum solar pot fer que la miopia aparegui. També confirmen que, una vegada ja ha debutat, estar més o menys hores a l’aire lliure ja no serviria de res.

Personalment, crec que, tot i això que acabo de comentar, és molt saludable que els infants passin, com a mínim, dues hores al dia fent activitats a l’exterior (si és possible que aquesta activitat no sigui mirar el mòbil).

Els pacients, quan els expliques tots els tractaments disponibles per al control de la miopia, com reaccionen? Els coneixien?

Doncs aquí la casuística deu ser molt variable en funció del centre on cadascú desenvolupi la seva tasca professional. Per exemple, a mi m’arriben molts pacients molt informats que ja venen directament demanant un tractament d’ortoqueratologia.

Però quan he treballat en òptica, o quan informes un pacient per primera vegada sobre les diferents intervencions, no sols s’ha de parlar dels tractaments, sinó del que és la miopia. També cal explicar per què no només cal compensar-la sinó també tractar-la, en què es basen les diferents intervencions, els pros i contres de cada opció… O sigui, que s’ha de dedicar bastant de temps a informar, informar i tornar a informar.
Però en general i, contestant a la pregunta, he de dir que no, que habitualment no els coneixen.

Quin és el procés d’adaptació d’un pacient que es realitzi orto-k?

L’ortoqueratologia no deixa de ser una adaptació de lents de contacte amb un protocol propi. Per explicar aquest procés amb detall necessitaria algunes hores, però en general el procediment seria explicar el tractament al pacient; fer una valoració clínica de la viabilitat del cas (refracció, topografia, salut ocular); fer el càlcul, el disseny, la prova i l’entrega de les lents d’orto-k, i finalment realitzar controls successius per comprovar que la refracció va disminuint, que la visió sense correcció va millorant i que es manté la integritat corneal.

Com es tria el tractament més adient per a cada cas?

En control de miopia, el millor tractament per a un cas és aquell que es farà servir. No serveix de res adaptar la millor lent d’ortoqueratologia si el nen no dorm amb ella. No serveix de res la millor lent de contacte de desenfocament perifèric si el nen se la posa només quatre hores al dia. No serveix de res la millor lent oftàlmica de control de miopia si el nen no la porta. No serveix de res el col·liri d’atropina si, un dia sí i l’altre també, els pares s’obliden de posar-lo a la criatura.

Per tant, s’ha de valorar cada cas en funció de les condicions particulars.

De vegades el nivell de miopia ens fa decantar per recomanar l’orto-k o bé una lent de contacte; si veiem que el nen serà incapaç de tocar-se els ulls, anirem a lent oftàlmica o atropina. Si els pares no volen fer servir fàrmacs, llavors, sí o sí, plantejarem sistemes òptics. Cada cas és un món.

En aquest sentit, pel que fa a la disjuntiva entre atropina i tractaments òptics, sempre dic que un nen pot tenir la bona o mala sort d’anar primer a un optometrista (el qual segurament li recomanarà un tractament òptic) o a un oftalmòleg (el qual segurament li recomanarà un tractament farmacològic). I amb això no dic que un sigui millor que l’altre, només és una reflexió del que passa habitualment.

Tot i els seus beneficis, per què no està més estès el seu ús?

Aquesta pregunta la contestaria amb una altra: com és que tots els miops saben que poden o podran operar-se de la seva miopia? De nou, falta d’informació. I aquí el col·lectiu d’òptics optometristes hem d’entonar el mea culpa (individualment i com a gremi). Si nosaltres no informem els nostres pacients, no ho farà ningú. I aquesta informació ha de ser objectiva, no alarmista i basada en la professionalitat.

 

Els responsables de què diem, què fem i què recomanem als nostres pacients som nosaltres

 

Cap on avança la investigació del control de la miopia?

Cap a la personalització. Hem dit que hi ha diverses opcions de tractament, cadascuna amb les seves virtuts, però també els seus inconvenients. Però el que no sabem actualment és quin tractament seria específicament millor per a un nen en concret. Potser en un futur més o menys immediat podrem, a partir de diferents variables, inferir quin és el tractament ideal per a cada cas.

I l’orto-k?

En l’àmbit de l’orto-k es continua fent molta recerca una altra vegada cap a la personalització dels dissenys per al control de la miopia.

Fins fa poc, fèiem servir els mateixos dissenys per a control de miopia que per a adults, que només necessiten compensar el seu defecte refractiu. Ara ja tenim evidència científica per saber que, ajustant alguns paràmetres de les lents, podem optimitzar-ne l’eficàcia frenant l’avanç de la miopia.

Què recomanes a aquells companys que es vulguin introduir en aquest camp?

Doncs si els pacients necessiten informació, informació i informació, els professionals necessitem formació, formació i formació, que ha de venir de diferents fonts per tenir una perspectiva àmplia: de la ciència, de la indústria, de companys amb experiència… Només d’aquesta manera podrem atendre els pacients com es mereixen.

Encapçales la nova vocalia del COOOC. Quins són els objectius i reptes?

La resposta a aquesta pregunta seria el resum de totes les anteriors.

M’agradaria que, a tots els centres de Catalunya on hi hagi un optometrista —òptiques, clíniques oftalmològiques, centres d’assistència primària, hospitals…—, si atenem un nen que té miopia siguem capaços d’explicar-li de què va això del control de la miopia. I que siguem honestos i professionals, pel bé de les criatures. Per altra banda, també m’agradaria que quan parlem de control de la miopia als nostres pacients, ja haguessin sentit a parlar del tema pels mitjans de comunicació, les escoles, els pediatres o perquè han parlat amb altres pares i famílies… En definitiva, que això del control de la miopia, o gestió de la miopia, com a mi m’agrada dir, es generalitzi, i que no hàgim de patir perquè un infant o una família tinguin la bona o mala sort d’entrar en un centre al qual sí que fan, o no, control de miopia.

Aquest article es va publicar el febrer de 2024 a la revista Optometristes.cat número 32.