Joaquín Argamasilla i Harry Houdini

Amb aquesta història acabarem els articles dedicats a la relació entre les creences i la visió. Hem vist com a l’edat mitjana es creia que la mirada era transmissora de la pesta negra, o com a l’edat moderna, per qüestions de caràcter polític i religiós, era preferible que el rei Joan tornés a veure-hi gràcies a un miracle i no pas mitjançant la intervenció d’un cirurgià hebreu.

Ens apropem a la nostra època, concretament a inicis del segle XX. Era un moment àlgid per a la parapsicologia, i més després de la gran mortaldat produïda per la Gran Guerra.

Joaquín María Argamasilla de la Cerda y Elio era fill del Marquès de Santacara, que estava convençut de la capacitat parapsicològica del seu fill, en concret de veure-hi a través d’objectes opacs (conegut com a metasomoscòpia). Aquesta capacitat li permetia llegir escrits o saber l’hora que marcaven rellotges amagats en capses suposadament sòlides i opaques. Per fer més veritables els seus poders, l’home amb visió de raigs X es tapava els ulls amb cotó fluix i una banda, i sortia de l’habitació quan s’introduïen els objectes a les capses.

Les seves actuacions als salons de l’alta societat van cridar l’atenció de personatges espanyols com Valle Inclán o Ramon y Cajal. La seva fama va esdevenir internacional i va actuar a París, on el Nobel de Medicina Charles Richet va donar el seu aval a la capacitat de metasomscòpia d’Argamasilla.

L’adveniment de l’espiritisme, a mitjans del segle XIX, va posar en escena centenars de mèdiums que manifestaven ser simples instruments d’esperits descarnats que operaven al món dels vius amb tal llibertat que podien mobilitzar objectes, produir fenòmens acústics i lluminosos, materialitzacions de tot tipus, i fins i tot proveir informació de qualsevol índole a tothom qui ho requerís. La brusca proliferació de tants ‘virtuosos’ va començar a interessar notables científics de l’època que, més enllà de qualsevol disquisició teològica o filosòfica, volien objectivar els fenòmens.

Harry Houdini, el gran escapista d’origen hongarès, per interès personal va dedicar gran part del seu temps a indagar què hi havia de cert en totes aquestes fantàstiques històries. No van passar gaires sessions fins a descobrir la crua realitat.

Tot era una farsa, com el cas de la dona de Conan Doyle, que assegurava ser mèdium. En una sessió d’espiritisme, Jean Lackie, la dona de Doyle va ‘contactar’ amb la mare de Houdini i va escriure unes paraules en anglès. La mare de Houdini difícilment escriuria en anglès, ja que era hongaresa i mai va aprendre l’anglès, tot i viure als Estats Units. Una altra raó era que mai li hauria dit Henry, ja que per a la mare, Houdini era l’Ehrich. A partir d’aquí va emprendre una tasca triple: en primer lloc, volia desemmascarar tots els fraus que pogués descobrir; després, volia avisar el públic perquè no en fos víctima i, finalment, volia alertar els que encara eren uns convençuts i continuaven investigant mèdiums i superdotats creient que existien aquests poders fastuosos.

Amb fama internacional i amb els avals de científics, Argamasilla va visitar els Estats Units el 1924, i va preparar una gran actuació a Nova York. Houdini va reptar Argamasilla i va descobrir com aconseguia la metasomoscòpia o dermovisió.

Argamasilla tenia per norma ubicar-se a prop d’una finestra; aquesta posició li permetia una bona il·luminació sobre els objectes a manipular i mantenir els observadors controlats i de cares. L’embenat que utilitzava podia impressionar un profà, però no Houdini, que coneixia més d’una tècnica per fer sortir l’ullet subreptíciament per sota d’aquest embenat.

A les proves del rellotge, una vegada que els mateixos espectadors havien canviat les manetes a l’atzar amb la tapa tancada, Argamasilla rebia la capsa a les mans i, amb una hàbil maniobra, provocava una lleu obertura de la tapa, cosa que li permetia fer un cop d’ull ràpid i després anunciar l’hora. Si bé normalment utilitzava un rellotge de la seva propietat i sense corda, en algunes excepcions en què el rellotge estava funcionant Argamasilla recorria a una estratègia que donava més brillantor a la seva actuació.

En una de les diverses sessions en què es van trobar Houdini i Argamasilla, Houdini li va oferir un rellotge que, premeditadament, havia trucat per impossibilitar-ne l’obertura; el fracàs d’Argamasilla va ser total. En una altra oportunitat, a l’oficina del Newspaper Feature Syndicate, molt astutament i aprofitant-se de l’angle de visió limitat que tenia Argamasilla per l’embenat, Houdini es va situar en un costat darrere d’ell i va veure perfectament com obria i tancava el rellotge, mentre els altres, ansiosos i presos de la bona atenció dirigida que manejava Argamasilla, esperaven el miracle.

El truc de la lectura de textos ocults a les caixes metàl·liques era una mica més enginyós, però no prou per enganyar Houdini amb ‘visió de raigs X’. Argamasilla només reeixia quan operava amb dos tipus de caixa de la seva propietat. El disseny d’aquestes caixes li permetia la manipulació convenient per poder veure i llegir el paper imprès que s’ocultava dins. El rigorós examen que va fer Houdini de les caixes no només va permetre establir les maniobres que es requerien per al seu bon ús, sinó també replicar amb el mateix èxit l’actuació d’Argamasilla. I el va convidar a fer les seves descobertes amb unes capses ideades pel mateix Henry Houdini.

El descrèdit en què Argamasilla va caure aviat el va obligar a retirar-se de l’escena, però, per descomptat, va al·legar una sobtada pèrdua dels seus poders. Joaquín Argamasilla va tornar a l’escena el 1957 com a director general de cinematografia.